No enganaràs

            Afortunadament cada vegada queden més lluny aquells anys en què la dreta s’alineava sense complexes amb el catolicisme més integrista i intransigent, el qual, tot sigui dit, mai no va veure amb excessives simpaties qualsevol avanç que significàs majors cotes d’igualtat en matèria de drets entre homes i dones.

            Però vet aquí que quan semblava que hi havia un consens al voltant d’una de les lleis més importants d’aquesta legislatura, la Llei d’igualtat, el Partit Popular hi votà en contra en el darrer moment, la qual cosa impedí que sortís endavant un text tan valent en les seves propostes com just en els seus objectius. Tanmateix ens consta que no tothom és igual, al Partit Popular, que hi ha dones i també homes que hi creuen de debò, en aquestes propostes, i que únicament la por a perdre unes senyes d’identitat basades en un masclisme ranci i passat de rosca n’han impedit la seva implantació en el teixit de la nostra societat. Sense ànim de fer demagògia, consideram que els 16 cadàvers que porten nom de dona i que han estat víctimes de la violència de gènere a l’Estat espanyol en els escassament tres mesos que duim d’any haurien d’haver estat un argument suficient per induir les senyories populars a una reflexió seriosa al voltant de la seva postura respecte de l’aprovació d’aquesta norma.

            Però tant o més gran que la decepció produïda per les expectatives dipositades en l’aprovació de la Llei ha estat sens dubte l’engany que els populars han propinat a la Cambra autonòmica, és a dir, al conjunt de la ciutadania d’aquestes Illes. Per això algú hauria de donar una explicació mínimament convincent per aquest sobtat canvi de parer respecte d’un text que requeria potser més consens que cap altre, senzillament perquè aborda el més sagrat dels drets de les persones, el de la dignitat de la meitat de la població, les dones, davant els desequilibris que l’aboquen encara ara i en molts d’aspectes a una posició de submissió i vulnerabilitat respecte de l’altra meitat, els homes. Tanmateix les persones i els col·lectius que creim en la igualtat com a instrument de progrés i aprofundiment en la democràcia continuarem defensant l’aprovació d’aquesta i altres normes que contribueixin a la normalització de les relacions entre les persones i la defensa dels seus drets fonamentals.

            Si no fos perquè consideram superada aquella etapa de concordat i obscurantisme a què fèiem referència al principi d’aquestes línies, proposaríem a les autoritats eclesiàstiques la introducció d’un onzè manament d’obligat compliment per a tothom, especialment per als diputats del Partit Popular que han vetat aquesta llei: No enganaràs.

Atentament,

Miquel Àngel Lladó Ribas

President d’Homes per la Igualtat