Ocorregut a Artà dia 1 de febrer de 2013, i en defensa
d’una societat que cregui en la igualtat real entre homes i dones per lluitar
amb efectivitat contra els maltractaments cap a les dones
Una vegada més ens hem de reunir per plorar la mort d’una
dona a mans de qui deia que l’havia
estimat. Sabem que na Margalida havia acompanyat el seu fill petit a l’escola i
que quan va tornar a ca seva, el que es va trobar va ser amb la mort, i no una
mort qualsevol, sinó amb la mort produïda per les brutals ferides que li va fer
en Joan, el seu exmarit. Un cas particular, a ca nostra, de violència
masclista, però desgraciadament no una particularitat.
La violència de
gènere es la màxima expressió de
desigualtat entre dones i homes i la més cruel manifestació de la incapacitat
d’uns homes que no poden acceptar que les dones a qui diuen estimar decideixin
seguir la seves vides sense ells. La violència contra les dones està present a
totes les capes socials i econòmiques i en totes les nacionalitats . El que els
homes violents tenen en comú es una
concepció de les dones como a éssers inferiors , les quals han d’estar sota la
seva autoritat. Quan aquests homes covards s’adonen que no tenen cap control ni
domini sobre la que pensen és la “seva dona”, utilitzen la violència per
castigar-les i per, en darrer extrem, matar-les.
Aquesta mort, i cada mort, o cada cop a una dona, ens ha
de fer reflexionar a totes i tots, sobre el nostre compromís cívic. Hem de
reconèixer que massa sovint excepcionalitzam els fets i no ens adonam que això
no fa més que contribuir que les xifres esgarrifoses de dones que pateixen
violència augmentin dia rere dia.
Tots i totes hem de pensar i ens hem de sentir responsables de la
nostra implicació, ja que sovint només des de la tafaneria i l’acudit,
suposadament ben intencionats, donam
compte del maltractament envers les dones. No podem fer un cafè o una cervesa
amb un home que sabem que és violent, no podem riure d’un determinat tipus de
masculinitat que tracta les dones com a objectes. No ens interessa, no ho
volem.
I a més, malgrat ens trobem en
època de greus dificultats econòmiques, no podem pensar que no cal
invertir en polítiques d’igualtat, de prevenció de la violència de gènere, en
educació, ja que és l’únic camí per a
l’eradicació d’aquesta xacra social. No podem consentir que totes aquestes
polítiques siguin ignorades i
abandonades.
L’obligació de qui té l’encàrrec de gestionar la vida pública durant un
determinat període, és a dir l’obligació dels governs, és assegurar, en primer
lloc, la vida, la salut i el benestar de les persones. Na Margalida no temia
per la seva vida, no passava pena que en Joan li pogués fer res. Ella gaudia de
la seva vida, però no podem ignorar les
xifres esfereïdores de denúncies i el gran nombre de dones que no demanen ajuda
per por, per vergonya o per desconeixement. Ciutadanes que viuen un infern pel
fet d’ésser dones, en definitiva.
-
Exigim de
les autoritats que no retallin en qüestions tan importants com la salvaguarda
de la vida i la dignitat de les dones. Que es consideri la prevenció de la
violència de gènere com una qüestió prioritària en una societat que es vol
considerar democràtica i justa.
-
Exigim
que els educadors i educadores tenguin tots els mitjans necessaris per poder educar des de la
igualtat i la no violència . Que puguin aprofundir en els valors de la
coeducació com a forma de construir una societat més justa.
-
Exigim un
protagonisme real i compromès de l’Institut Balear de la Dona. Que compleixi
plenament les funcions que el defineixen, i que no s’amagui sota la coartada
permanent de la manca de diners.
-
Exigim
que no desapareguin els programes de sensibilització i informació. Que no
tornem als temps en què el maltractament no sortia a la llum i el silenci era
la norma.
Treure a la llum la realitat del maltractament cap a les dones ha estat
feina dels moviments feministes des de fa gairebé vint anys. Però no basta que
surti a la llum. Les polítiques cap a la igualtat real han de ser contundents.
Demanam a la ciutadania, dones i homes, que no callin. S’observen passes enrere
que denoten una involució.
Defensem la coeducació, les polítiques d’igualtat, l’equitat i la
justícia.
En memòria de na Margalida i
de totes les dones assassinades pels
seus companys o excompanys sentimentals. En defensa de totes aquelles dones que
estan patint maltractaments, humiliacions permanents, que se senten atrapades
en una relació que fa molt ha deixat de ser amorosa, perquè no se sentin soles.
Que sentin que no estan condemnades a una vida que no volen, que recuperin la
confiança en elles mateixes i en una societat que té l’obligació de
protegir-les.
Les dones només cercam la felicitat, i això és el que els masclistes no
poden consentir. A la nostra manera volem decidir, caminar, gaudir,
equivocar-nos, recomençar, treballar, pensar, construir, canviar, viure el
plaer...
Per això proclamam ben alt que ningú té cap dret damunt nosaltres.
Ningú té dret a menysprear-nos, a colpejar-nos,
ni molt manco a matar-nos.
Recordam amb aquest poema na Margalida, que dedicam també a totes
nosaltres.
Beneïda siguis, germana meva.
Beneït
sigui el teu camí.
I
ves, doncs, suaument, germana meva
i
que el coratge sigui la teva cançó.
Tens
paraules per dir
a
la teva manera.
I
estels perquè il·luminin la teva nit.
I si arribes a cansar-te
i si la cançó del teu cor no té tornada,
recorda que t’estam esperant
per tornar-te a aixecar.
I
te beneirem germana nostra, te beneirem.
Marsie
Silvestro.
Text Xisca Mas
4 febrer 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada